- Reflexió sobre el sentit i finalitats de la formació permanent del professorat en l'actualitat.
- Síntesi crítica del context professional del formador, de les tendències i polítiques actuals, de l'estructura de la formació permanent del professorat a Catalunya, etc.
- Posicionament, conscient, davant dels diferents models de formació permanent del professorat: diferències, potencialitats i debilitats de cadascun dels models.
- El professorat com agent actiu de la formació. Caracterització dels subjectes participants en la formació permanent del professorat: inquietuds, dilemes, motivació per formar-se, etc.
Hem vist que la formació permanent del professorat ha anat canviant al llarg dels darrers anys. I encara ha de canviar, per tal que aquesta formació tingui realment repercussió en les institucions educatives.
De les diverses modalitats de formació la més eficaç i la que permet més transferència al centre no és pas la individual, la que fa cada professor, sinó que és la que es fa en centre. Quan un professor fa formació, li és útil a ell, de manera individual, i -s'ha vist- que poques vegades la repercussió és rellevant. Això passa perquè, encara que aquest docent apliqui noves metodologies apreses a la formació, no és una qüestió de centre.
El context sociocultural actual porta a que la formació hagi de ser en equips, cal potenciar una cultura de centre. La formació ha de servir per fer les coses millor.
La formació tècnica ( TIC, mediació, educació emocional...) és fonamental, però aquesta es pot fer fora del centre, i no serà la que més incideixi a crear la cultura de centre.
Tot això porta a pensar que el model òptim per a la formació és el model indagatiu o d'investigació, que és el model de la recerca-acció. És la metodologia més adequada avui, perquè és el debat de la reflexió i la investigació.
La modalitat d'observació-avaluació és conductista i s'aplica a la formació inicial. Té una perversió, ja que és molt fàcil passar del model de l'observació al de l'avaluació. Els docents no estan acostumats a tenir una persona al costat que ens observi, d'uana banda; i de l'altra, és massa fàcil passar a jutjar l'altre.
El model de desenvolupament i millora és el model dels projectes d'innovació i el tenim implantat a Catalunya. Falla per manca de lideratge, de temps i de recursos.
Finalment, el model d'entrenament és el model dels cursos que tenim. No és dolent, però depèn del formador, del grup... Requereix una gran inversió econòmica, però no repercuteix en innovació.
El professorat, per la seva banda, té diverses motivacions per formar-se: des de la motivació de l'acreditació, de fer currículum, a la motivació de la utilitat per la seva feina.
El formador ha de tenir present totes aquestes motivacions quan s'enfronta a una formació. Cadascú té una motivació i totes són vàlides i el formador no les pot obviar perquè d'això en pot dependre l'èxit o el fracàs d'una formació.
El futur de la formació serà crear uns espais de comunicar en xarxa, de compartir. La formació ha de partir dels coneixements dels que assisteixen a la formació, de manera que aquesta formació se sosté en una estructura vertical, és a dir, que s'aprofita l'experiència acumulada dels docents i se'n fa reflexió per revertir-ho a la pràctica diària.
En tot aquest procés la figura del formador és clau, ja que no ha de ser únicament una persona experimentada que transmet coneixements, sinó que ha de ser -sobretot- dinamitzador per poder recollir les expectatives del grup per buscar solucions adequades a les diverses problemàtiques que es plantegen.
