MÒDUL 7: L'ASSESSORAMENT A LA FORMACIÓ PERMANENT

• Definició i caracterització personal de l'assessorament com a modalitat formativa.
• Anàlisi crítica de les diferents modalitats d'assessorament. Identificació personal amb alguna de les modalitats treballades al llarg del màster.
• Reptes i dilemes en el procés d'assessorament.
• Característiques de l'assessor de procés.
• Reflexió crítica sobre les estratègies d'assessorament abordades al llarg del curs.

L'assessorament és la modalitat de formació que en l'actualitat es veu més valuosa i útil. Hem de tenir present que es tracta que la formació tingui un cert impacte en la tasca dels professionals en les seves institucions. Així que si es fa un assessorament en centre, amb els diversos professionals que estan implicats en l'educació dels mateixos alumnes, pot ser molt més profitós que no pas una formació individual, que tindrà poc impacte en el centre.

També és interessant remarcar que l'assessorament en centre resulta més contextualitzat, ja que es parteix de la realitat existent i es treballa entorn a ella.

Hem vist quines característiques ha de tenir un assessor, i sobretot ha de tenir capacitat de lideratge, saber comunicar i tenir una visió àmplia i general, de manera que sàpiga reconduir les sessions sempre que convingui. Sense perdre de vista els objectius que vol aconseguir el grup, ha d'anar conduint-lo cap a la recerca d'estratègies que els ajudin en la seva tasca.

A mi, personalment, és una modalitat que m'atrau moltíssim pel que té d'imprevist, no es tracta d'impartir un curs, sinó d'ajudar uns professionals del nostre mateix àmbit, d'acompanyar-los, però des de fora, amb perspectiva i podent redireccionar-los en els moments precisos i oportuns.

L'assessorament és la modalitat que ara es vol potenciar ja que s'ha vist que és la que més impacte pot tenir en els centres educatius. Aquest tipus de formació permet la reflexió i la capacitat de generar coneixement pedagògic.

L'assessor ha de ser capaç d'identificar i ajudar a identificar situacions determinades i tenir una capacitat de diagnosi per a l'anàlisi de les necessitats sentides i de les motivacions dels docents. Han de saber estar en grup i emprar les estratègies adequades per ajudar el grup.

Tot això que hem esmentat fa que aquesta persona assessora hagi de gaudir d'una certa capacitat de lideratge i que se li reconegui una determinada autoritat. No es guanya l'autoritat només pel títol "d'assessor", sinó que ho haurà de demostrar amb la praxi.

L'assessorament presuposa orientar cap a un procés de reflexió que es basa en la participació. Per això implica un compromís, de manera personal i amb el grup.

MÒDUL 6: AVALUACIÓ DELS I EN ELS PROCESSOS FORMATIUS, a manera de reflexió

• Reflexió entorn a la necessitat i pertinença de l'avaluació de la formació.
• Etapes de l'avaluació de la formació.
• Especificació de les possibles dimensions i nivells d'avaluació.
• Síntesi crítica i posicionament personal davant els instruments d'avaluació treballats al llarg del màster.

El que ens ha quedat claríssim a través del màster és que l'avaluació és vital en la formació. Però no es parla d'una avaluació qualsevol, ni de qualsevol manera. Feta de qualsevol manera l'avaluació no tindrà sentit.

En síntesi, avaluar és un procés participat d'indagació crítica pel qual adquirim coneixement que ens permet prendre decisions per a la millora.

Hem vist com en una avaluació és tant important el procés com el resultat. En el procés de cultura d'un centre no serveix només una avaluació externa, perquè no implica decisions, sinó que es dedica quasi a l'anàlisi i la diagnosi.

És important fer una avaluació interna, dins dels propis centres i fer entendre als professors que l'avaluació té sentit per LA SEVA MILLORA.

Dit això, entendrem que l'avaluació no té sentit desvinculada de la construcció de l'equip docent, que es convertirà en espai de comunicació i aprenentatge.

L'avaluació ha d'anar orientada a saber com la persona formada utilitza l'aprenentatge per desenvolupar les competències.

• El procés d'aprenentatge orientat al desenvolupament competencial.

• El desenvolupament competencial com a resulstat de la interacció de conceptes, habilitats i actituds amb la realitat.

• L'activitat com a unitat fonamental de l'aprenentatge basat en el desenvolupament competencial.

Fins fa poc en la formació havia importat l'avaluació de la satisfacció dels assistents. Aquesta no és una avaluació que cal refusar, sempre i quan quedi clar que només és una avaluació de satisfacció. Però no ens dóna cap altra informació i, per tant, no ens serveix només que per saber com s'han sentit els assistents.

És necessari, però, tenir un cert coneixement del que han après els assistents, per això cada vegada més es fan fer projectes als assistents als cursos, durant el curs i al final, per copsar el seu grau d'aprenentatge.

De cara al formador, és interessant l'avaluació de satisfacció, però també l'avaluació sumativa que permetrà saber el grau de coneixements dels assitents, que voldrà dir una millora que podran aplicar al centre, amb els alumnes. Per a realitzar una avaluació hi ha infinitat d'instruments, els més comuns dels quals són els qüestionaris. L'interessant dels instruments és que et puguis crear el teu, el més adequat a cada situació, per tal que realment avaluï el que nosaltres volem i poder obtenir uns resultats dels quals en puguem treure conclusions.

Actualment, l’avaluació de l’impacte mereix l’atenció d’especialistes i també de directius i responsables d’organitzacions, preocupats per valorar l’eficàcia i la rendibilitat de les inversions realitzades. L'important és veure si el procés formatiu ha portat transferència als seus llocs de treball, modificant o introduint alguns elements de canvi en la seva feina.

MÒDUL 5: LA CULTURA COL·LABORATIVA, a manera de reflexió

• Reflexió entorn a les cultures existents a l'ensenyament.
• Influència de la cultura del professorat en la formació i desenvolupament professional del professorat.
• Síntesi crítica de les característiques, formes i efectes de la cultura col·laborativa en la formació permanent del professorat.

En els centres trobem diversitat de perfils de professorat i quan es tracta de treballar plegats cal tenir present totes les sensibilitats. El formador ha de ser un bon líder per crear comunitat d'aprenentatge. Haurà de fer d'animador, d'orientador, informador... per tal de fomentar l'intercanvi d'experiències, l'aprenentatge entre iguals.

Cal incorporar en els centres la cultura col·laborativa, tant entre els professors com amb els alumnes. El treball en grup enriqueix la tasca perquè reuneix els sabers i les experiències de tots. Però per treballar en grup cal entrenament, cal confiança i una bona organització.

Amb Paulino Carnicero vàrem fer una pràctica en què per grups havíem d'ordenar segons la seva utilitat o necessitat a la lluna una sèrie d'objectes. Havíem d'ordenar-ho primer individualment, després ho posàvem en comú amb el nostre grup i finalment ho podíem tornar a modificar, un cop parlat amb el grup. Va ser curiós perquè tots vàrem canviar l'ordre dels nostres objectes, encara que amb el grup havíem decidit unes altres prioritats. Paulino ens va dir que MAI VOLDRIA TREBALLAR AMB NOSALTRES. Feia broma, però de seguida el vàrem entendre: quina confiança ens podíem tenir si a la mínima canviàvem les coses que havíem decidit entre tots? tenia tota la raó. Encara que era com un joc, va ser molt il·lustratiu del que pot passar en el treball en grup, de la necessitat de confiança entre tots.

A mi em va semblar molt curiós que també el Paulino ens va dir molt categòricament que NO SEMPRE el treball en grup és útil, recomenable, productiu. Per tant, no sempre és bo treballar col·laborativament, i només s'hi ha de treballar quan resulti enriquidor, quan sumi, però no quan passa el contrari. A mi em va quedar gravada aquesta explicació perquè a vegades també ho he pensat.

Dit això, crec que cal fomentar el treball col·laboratiu, sobretot en la formació del professorat perquè si es fa formació en centre, exigeix una entrega i un compromís de cada docent amb la resta. Treballar en grup ajuda a la reflexió, a construir coneixement pedagògic.

Les noves tecnologies ens ajuden a aquesta tasca, per exemple amb totes les eines del web 2.0, o les eines de google apps. Tots ells són recursos que ens faciliten el treball col·laboratiu, perquè també permeten treballar en la distància, si cal, o de manera asincrònica. Són eines que poden facilitar, també, la tasca al formador i als docents.

MÒDUL 4: MODELS, METODOLOGIA I ESTRATÈGIES DE FORMACIÓ, a manera de reflexió

• Caracterització de la pràctica formativa. De la linealitat i pervisibilitat de la pràctica formadora al reconeixement de la seva complexitat i ambigüitat.
• Reflexió entorn els dilemes i paradoxes de la pràctica de la formació.
• Definició crítica de les qualitats i competències del formador.
• Fonaments de al pràctica reflexiva en la formació permanent del professorat.
• Reflexió i posicionament personal davant de les metodologies i estratègies de reflexió treballats al llarg del màster: aprenentatge reflexiu-experiencial, estratègies participatives, etc.

Vegeu aquesta presentació sobre la pràctica reflexiva, que vull destacar d'aquest mòdul:

La reflexió sobre la pròpia pràctica és una bona forma de no actuar per inèrcia, de saber com i per què fem les coses i cercar la millora en la nostra tasca. Amb la Laura Farró vàrem fer una sessió de pràctica reflexiva, en què vàrem veure la utilitat del portafoli per aquesta reflexió. Una primera part d'anàlisi de la situació formativa, una segona part del contrast i una última part de redescripció. Aquest procés és cíclic i es pot anar repetint, sempre amb l'objectiu de millora.

Hem vist com un formador ha de tenir unes característiques determinades que l'han d'ajudar o li han de facilitar portar a terme la seva tasca. Ha de ser un bon líder, ha de tenir empatia, ser un bon comunicador, ha de ser assertiu. Potser tots hem patit formadors que no han tingut aquest perfil al llarg de tots aquests anys en què hem fet formació. Sempre he pensat que si mai fes de formadora no voldria cometre errors que he vist en altres. Però les característiques que he dit abans potser són de superwoman formadora i deu costar tenir-les totes.

Ens podem ajudar de diverses estratègies per a treballar les sessions i fer-les més amenes, enriquidores i participatives. Hi ha estratègies participatives com el debat dirigit, el puzle de grups, pluja d'idees, entrepà, sandvitx... Cada una d'elles es pot utilitzar, però el tipus de formació també determinarà la que és més adient. En el màster n'hem treballat alguna, com per exemple el puzle.

Des del meu punt de vista, cal no abusar d'aquestes estratègies perquè a vegades cansen i pots tenir la sensació de pèrdua de temps.

Hem vist com l'obsrevació pot millorar la pràctica docent. Això significa que un té ganes de millorar i no tem el que l'observador pugui dir-li sobre la seva pràctica. Implica un grau de confiança elevat entre la persona observada i l'observador, que haurà de ser del tot sincer i objectiu a l'hora de fer el comentari. Tenir el punt de vista de l'altre permet al docent tenir una perspectiva diferent de com ell actua amb els estudiants.

Aquesta observació ha de ser pautada, per tant s'ha de preparar abans de fer-la. Un cop feta, s'han d'analitzar les dades i fer-ne una reflexió. Cal fer esment que els canvis que es poden produir no seran ràpids.

MÒDUL 3: PLANIFICACIÓ DE LA FORMACIÓ, a manera de reflexió

• Definició del procés de "Planificació": sentit, objectius i caràcter de la planificació.
• Diferència entre model i modalitat formativa.
• Reflexió entorn les següents qüestions:
  

a) Quins criteris s'han d'utilitzar en la planificació de la formació?

b) Quines fases i components s'han de tenir en compte?

c) Com es planifica una formació o assessorament a centres?

La planificació de la formació ha de ser pensada i meditada. Sabem que la formació del professorat s'organitza des dels òrgans superiors, com el Departament d'Educació a través dels organismes que els correspon.

Fan plans de zona o plans segons temàtiques quan cal formar tot el professorat d'un tema determinat, com ara ha passat amb les competències bàsiques.

El que està clar és que la formació ha de ser planificada des del centre perquè convé que provingui d'una necessitat sentida. Així ens assegurem que la formació és volguda i podrà tenir més èxit. La formació ha de tenir una rendibilitat en l'alumne, sobretot.

El pla de formació de centre és una derivació del Projecte Educatiu i del Pla Anual. Convé que, en planificar la formació, la major part del claustre estigui involucrat en el procés, així podrà tenir més transcendència la formació.

Amb l'Agnès Renom vàrem veure el procés de com un centre fa una demanda de formació, concretament d'un assessorament. Vàrem veure què fa el centre, com fa la demanda, què fa el formador, com es prepara la primera trobada. El centre educatiu fa una demanda (en vàrem fer una cadascú com a exercici) i el formador la rep, la revisa. Després es reuneixen formador i algú de l'equip directiu del centre i negocien, refan la demanda, en funció dels objectius que vol aconseguir el grup i l'enfoc que l'assessor creu que se li pot donar. La formació tindrà èxit si s'han acomplert els objectius que volien aconseguir, però també és molt important aconseguir un bon clima de treball. S'ha d'aconseguir l'equilibri entre aquests dos aspectes.

Les fases que se segueixen per planificar una formació serien:

1.Creació de condicions prèvies.
2.Diagnòstic de la siuació del centre.
3.Identificació i priorització del àmbits de millora.
4.Formulació d'objectius.
5.Elaboració i planificació d'un pla d'acció.
6.Planificació de les activittas formatives.
7.Avaluació, inicial, processual i final.
8.Revisió, mesurar l'impacte i establir la seva continuïat. Institucionalització del procés.

MÒDUL 2: LA COMUNICACIÓ EN LA FORMACIÓ PERMANENT DEL PROFESSORAT, a manera de reflexió

• Anàlisi de la importància de la comunicació en la formació permanent del professorat.
• La comunicació del formador amb el professorat (comunicació verbal i no verbal).
• La comunicació en la resolució dels conflictes.
• Síntesi de les habilitats i competències comunicatives i d'escolta activa treballades al màster.
  

La comunicació en la formació permanent és un aspecte vital, com en la vida mateixa.

La comunicació és essencial en qualsevol camp de la interacció humana. Per Freire la comunicació i l'educació són una mateixa cosa, és a dir, no pot existir l'una sense l'altra, ja que el procés docent educatiu és un procés comunicatiu en què el docent i l'alumne participen activament en la solució de les tasques i en l'adquisició de nous coneixements.

En el procés de la comunicació tots els elements hi són importants, l'emissor, el receptor, el canal, el missatge. El formador ha de tenir present de connectar amb les persones que té al davant. És important i vital ser empàtic, saber posar-te en el lloc de l'altre, ser assertiu.

Hi ha una sèrie d'actituds que ajuden poc a tenir una bona comunicació:

En les nostres exposicions:

• Posar-se les mans a la butxaca.

• Posar-se les mans als malucs.

• Vascular d’un peu a l’altre.

• Moviments dels peus in situ.

• Desplaçament d’un costat a l’altre.

• Recolzar-se a la cadira o a la taula.

 Quan s’està assegut:

• Tenir el cap recolzat en una mà.

• Tenir els braços sota la taula.

• Balancejar les espatlles.

• Balancejar-se del davant al darrera, amb la cadira.

 En altres casos:

• Jugar amb el bolígraf, les notes, les claus...

• Gratar-se el cap, fregar-se el nas.

• Posar les mans davant la boca.

• Mossegar-se els llavis.

• Mirar el rellotge.

  

  
  

MÒDUL 1: SOCIETAT, POLÍTIQUES EDUCATIVES I PROFESSORAT EN LA FORMACIÓ PERMANENT DEL PROFESSORAT, a manera de reflexió

• Reflexió sobre el sentit i finalitats de la formació permanent del professorat en l'actualitat.
• Síntesi crítica del context professional del formador, de les tendències i polítiques actuals, de l'estructura de la formació permanent del professorat a Catalunya, etc.
• Posicionament, conscient, davant dels diferents models de formació permanent del professorat: diferències, potencialitats i debilitats de cadascun dels models.
• El professorat com agent actiu de la formació. Caracterització dels subjectes participants en la formació permanent del professorat: inquietuds, dilemes, motivació per formar-se, etc.
  

Hem vist que la formació permanent del professorat ha anat canviant al llarg dels darrers anys. I encara ha de canviar, per tal que aquesta formació tingui realment repercussió en les institucions educatives.

De les diverses modalitats de formació la més eficaç i la que permet més transferència al centre no és pas la individual, la que fa cada professor, sinó que és la que es fa en centre. Quan un professor fa formació, li és útil a ell, de manera individual, i -s'ha vist- que poques vegades la repercussió és rellevant. Això passa perquè, encara que aquest docent apliqui noves metodologies apreses a la formació, no és una qüestió de centre.

El context sociocultural actual porta a que la formació hagi de ser en equips, cal potenciar una cultura de centre. La formació ha de servir per fer les coses millor.

La formació tècnica ( TIC, mediació, educació emocional...) és fonamental, però aquesta es pot fer fora del centre, i no serà la que més incideixi a crear la cultura de centre.

Tot això porta a pensar que el model òptim per a la formació és el model indagatiu o d'investigació, que és el model de la recerca-acció. És la metodologia més adequada avui, perquè és el debat de la reflexió i la investigació.

La modalitat d'observació-avaluació és conductista i s'aplica a la formació inicial. Té una perversió, ja que és molt fàcil passar del model de l'observació al de l'avaluació. Els docents no estan acostumats a tenir una persona al costat que ens observi, d'uana banda; i de l'altra, és massa fàcil passar a jutjar l'altre.

El model de desenvolupament i millora és el model dels projectes d'innovació i el tenim implantat a Catalunya. Falla per manca de lideratge, de temps i de recursos.

Finalment, el model d'entrenament és el model dels cursos que tenim. No és dolent, però depèn del formador, del grup... Requereix una gran inversió econòmica, però no repercuteix en innovació.

El professorat, per la seva banda, té diverses motivacions per formar-se: des de la motivació de l'acreditació, de fer currículum, a la motivació de la utilitat per la seva feina.

El formador ha de tenir present totes aquestes motivacions quan s'enfronta a una formació. Cadascú té una motivació i totes són vàlides i el formador no les pot obviar perquè d'això en pot dependre l'èxit o el fracàs d'una formació.

El futur de la formació serà crear uns espais de comunicar en xarxa, de compartir. La formació ha de partir dels coneixements dels que assisteixen a la formació, de manera que aquesta formació se sosté en una estructura vertical, és a dir, que s'aprofita l'experiència acumulada dels docents i se'n fa reflexió per revertir-ho a la pràctica diària.

En tot aquest procés la figura del formador és clau, ja que no ha de ser únicament una persona experimentada que transmet coneixements, sinó que ha de ser -sobretot- dinamitzador per poder recollir les expectatives del grup per buscar solucions adequades a les diverses problemàtiques que es plantegen.